El llegat dels supervivents: Records de la persecució nazi contra els pobles gitanos. Claus per lluitar contra el racisme actual.

 Per a les set mil presoners que van aconseguir sobreviure a la tortura, la fam, les malalties, els experiments mèdics, les execucions i les cambres de gas, l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz el 27 de gener de 1945 va ser la salvació. No hi va haver gitanos entre els supervivents. Sis mesos abans de l’alliberament, la nit del 2 d’agost de 1944, les 2.897 dones, ancians i nens gitanos que quedaven en el denominat «Zigeunerlager» (o camp de gitanos) creat per un decret de Himmler al desembre de 1942, i que per aquest llavors ja havien patit totes les atrocitats possibles, van ser assassinats a les cambres de gas. En total, prop de 23.000 gitanos van estar detinguts a Auschwitz: uns 13.000 d’Alemanya i Àustria i altres de països controlats pel Tercer Reich o que col·laboraven amb aquest. Entre els mesos d’abril i juliol de 1944, uns 3.500 gitanos van ser transferits a altres camps. Alguns d’ells van sobreviure el suplici de la persecució, però el 85% dels que van ser transportats originalment a Auschwitz-Birkenau van ser finalment exterminats.

Per moltes dècades, els supervivents gitanos de la persecució nazi es van mantenir en silenci i en rares ocasions van fer conèixer les seves històries o informar sobre les seves experiències i observacions. I pel fet que la commemoració depèn dels records de les persones, els testimonis dels supervivents, la investigació i la historiografia i el reconeixement oficial, el sofriment dels gitanos va passar desapercebut per molt temps. Després de 1945, molts països no van reconèixer ni condemnar la persecució racial que van experimentar els gitanos; és més, durant dècades van instigar pràctiques discriminatòries contra els gitanos, fins i tot en el procés de restitució.

Els gitanos van lluitar pel reconeixement i pel seu just lloc entre les víctimes del règim nazi. Tot just a principis dels ’80, Alemanya va reconèixer oficialment que l’extermini dels gitanos es va deure a un tema «racial». Recentment en l’any 1994, els mateixos gitanos van començar a commemorar el genocidi que van patir a Auschwitz el 2 d’agost, la data d’extermini del «Zigeunerlager», amb la participació de funcionaris estatals i la comunitat internacional. Recentment en l’any 2001, el Museu Estatal d’Auschwitz va obrir les seves portes a una exhibició permanent sobre el genocidi dels gitanos.

Les personalitats simbòliques i les seves històries, com la d’Ana Frank, que encapsulen l’experiència de l’holocaust es recorden generació rere generació. Els gitanos encara han de descobrir les evidències personals que simbolitzen l’experiència de la seva persecució. La història de «Unku» (o Erna Lauenburger), una nena gitana alemanya, podria ser una d’aquestes històries que simbolitzen el genocidi gitano. Erna, un model per a l’heroïna del llibre infantil «Ede i Unku» de l’autora Grete Weiskopf-Bernheim (el pseudònim era Alex Wedding), va néixer el 1920. El llibre va ser publicat el 1931. L’escriptora era jueva, per això el seu llibre va ser prohibit pels nazis el 1933. L’any 1939 van inscriure a Erna al «registre racial» i, el 1941, la van classificar con «gitana de raça mixta». L’1 de març de 1943 la van deportar, juntament amb la seva família, des del camp de detenció de Magdeburg directament cap a Auschwitz, on va morir aquell mateix any. Dels 11 nens gitanos esmentats en el llibre, que està basat en històries de la vida real, només un nen va sobreviure a la persecució.

El record de l’holocaust no pot desaparèixer, perquè el patiment de milions de persones no hagi estat en va. Tot i això, la humanitat és confrontada una i altra vegada amb el mal del genocidi. És possible evitar-ho? Els supervivents ens ensenyen que no hem de col·laborar amb aquells moguts per l’odi, sinó a resistir i a oposar-se a aquest mal activament.

Les ideologies racistes no han desaparegut en el nostre món: encara hi ha grups dins de la societat que estan preparats per predicar aquestes idees i actuar en conseqüència. Els que van patir durant l’època dels nazis, incloent els gitanos, no poden oblidar que les ideologies racistes van ser la causa principal de la seva persecució, i que és per això que se senten particularment amenaçats avui dia pels grups extremistes o neonazis. Aquests grups, indubtablement al marge de la societat, no temen aparèixer en públic i elogiar la ideologia nazi, recordar els seus símbols i lemes, i organitzar reunions i marxes per celebrar el passat nazi. I, lamentablement, continuen atraient seguidors.

Recordar l’holocaust és una forma crucial de lluitar contra el racisme i la intolerància moderns. Significa comprometre’s a valorar l’ésser humà, la seva dignitat i els seus drets. Però no n’hi ha prou només amb recordar: s’han de crear lleis que protegeixin la dignitat i els drets dels éssers humans. Aquesta va ser la idea subjacent en la Declaració Universal de Drets Humans i és també la idea que es persegueix en intentar establir els principis d’igualtat i no discriminació en les lleis fonamentals o constitucions. De la mateixa manera, s’han d’aplicar en forma efectiva les eines legals per tal d’evitar o castigar les manifestacions violentes d’ideologies racistes i extremistes.

Com a resultat d’haver reconegut el perill que hi ha en els discursos de l’odi, el racisme violent, la xenofòbia i antisemitisme, l’OSCE, juntament amb altres organitzacions internacionals, ha convocat una i altra vegada a unir forces per promoure la tolerància i la no discriminació. Aquests esforços s’haurien de centrar, particularment, en les generacions més joves, «amb la finalitat que comprenguin la necessitat de la tolerància i la importància de la reconciliació i de la coexistència pacífica».

L’altre llegat dels supervivents és l’ensenyament sobre l’holocaust. I això és una obligació alhora que un desafiament, especialment després de gairebé 65 anys de la fi de la segona guerra mundial. Requereix de la participació d’institucions especialitzades que desenvolupin plans d’estudi d’ensenyament i els institucionalitzen. Vivim en un món nou, que ens ofereix noves eines per conservar el record, aprendre i ensenyar sobre el passat. En aquest sentit, el fet que més de 47 milions de persones hagin visitat el Museu d’Auschwitz des de la seva creació i que un milió de persones el visitin cada any és un senyal d’esperança. Pel que fa als supervivents gitanos, les seves històries sobre la persecució que van patir sota el règim nazi haurien de ser una part legítima de la història i l’ensenyament principal de l’holocaust, així com també haurien de servir com un recordatori universal del que mai hauria de succeir de nou.